Un dels temes constants de Marfá és la ciutat de Venècia. En la seva última exposició a l’Obra Social de la Caixa de Catalunya, Sala d’art Sant Jordi, hem pogut contemplar, precisament, una interessant sèrie d’aquarel·les de l’artista mostrant diferents “actituds” de la coneguda ciutat italiana. A través de les seves aquarel·les, el pintor català repassa les diferents opcions pictòriques.

A les aquarel·les de la plaça de Sant Marc i algunes que mostren les sensuals característiques dels carrers estrets venecians on l’aigua reflecteix amb el seu esquinç permanent la lluna o les flors dels balcons de les cases s’estableix un romàntic evocador poètic d’un entorn més humà.

En aquest context destaca la intensitat cromàtica material del color, presentant una composició asimètrica, expressant diferents visions des d’angles molt diferents, dinamitzant l’estructura pictòrica.

El dibuix és una altra de les seves opcions pictòriques, sobretot perquè una part essencial de la seva obertura pictòrica li dóna una mica d’importància, mostrant una obra molt detallada, amb predomini d’anècdotes i detalls en la composició, especialment a l’hora de descriure l’arquitectura d’edificis singulars. En aquest tipus d’obres el color està en el fons i sempre depenent del que es descriu.

Una altra de les seves línies de recerca es basa en presentar la combinació d’estructures geomètriques formals amb el dinamisme del color. Aquest tipus de treballs ofereixen una visió consolidada gràcies a les formes geomètriques, mentre que el color imprimeix un caràcter més àgil per a la seva creació.

L’asimetria de la composició és un altre dels seus plantejaments. És a dir, presenta aproximacions angulars i seccionades a les vistes de la ciutat italiana, tradicionalment captades per altres pintors dins d’un rigor acadèmic, establint un equilibri basat en la làmina d’aigua, que de vegades ocupa dos terços de la superfície de l’obra a partir de la part inferior i, en altres ocasions, ocupa en diagonal més de la meitat de la composició. , instal·lant les cases i edificis singulars als laterals o a la part superior, alhora que els mostra a través dels reflexos de l’aigua.

En general Marfá és un pintor preocupat pel color, que completa dins de la composició mitjançant una pinzellada precisa i minuciosa, però no excessivament marcada, estructurant, a canvi, l’obra per zones, sense caure en l’anècdota geomètrica, sense buscar l’equilibri acadèmic final.

En aquest sentit, la seva creació pictòrica, amb el temps es torna menys descriptiva i detallada i més àgil i cinètica, tot i que no renuncia, en cap moment, a la pura experimentació en tots els sentits. Per aquest motiu moltes de les seves pintures semblen inacabades, com si el color necessités fins i tot una pinzellada final.

Aquesta actitud creativa dóna a l’obra una sensació final de fugacitat i captura de diversos moments que defineixen quina és l’actitud vitalista del propi artista.