“Marfá és una sorpresa. La litúrgia de la pintura de sobte i afortunadament té aquells agradables esclats que susciten en tota la cerimònia alguna cosa inesperada. I així és com Marfá fa la seva entrada. Una sàvia aparició en el càrrec, plena de disciplina, de coneixement, però sobretot de sensibilitat. Francisco Candel era d’aquesta manera de Marfá quan marfá va decidir combinar el grafisme i la creació publicitària amb la pintura. L’escriptor català escriu que la litúrgia de la pintura ens ofereix sorpreses com la de Marfá, sent lògica en part perquè, des dels seus inicis, mostra una creació amb una personalitat pròspera, influïda per l’impressionisme en el tractament del color, que a poc a poc es va fent més àgil i dinàmica, buscant l’expressió de la taca, relegant la descripció de la realitat en la seva sèrie de paisatges a l’anècdota. Fins i tot hi ha un moment en què l’artista català planteja la necessitat d’abstracció. I, per un curt període, experimenta en diferents temes, conceptualitzant la matèria per matèria, considerant-la com una expressió del primer acte creatiu evident. Després, a través de l’experimentació matinal, busqueu l’expressivitat del color. Al cap d’un temps abandona finalment l’etapa abstracta i torna a seguir la seva experimentació figurativa. Però Marfá sempre té molt clar el que fa perquè és un artista que no es deixen portar per les condicions creatives imposades pel mercat, però el seu instint l’anima a pintar dins d’una concepció o una altra. Per això, en la seva última exposició a Barcelona,

va decidir presentar diferents versions de Les Rambles de la Ciutat Comtal i escenes urbanes de l’antiga Venècia, innovant en el tractament del color, tornant en algunes pintures a l’oli i aquarel·les de Venècia a l’experimentació cromàtica material, mentre que les obres de les Rambles són més gestuals i dinàmiques.